4a tasca: Aspectes concrets de l'ensenyament de llengües

La millor aula en la qual he rebut classe és a la University of Southampton, al Regne Unit. Quan la vaig veure em va transmetre unes vibracions magnífiques. Només tenia ganes d’entrar-hi. Era una aula més aviat petita, potser una mica més gran que l’aula on fem el seminari d’Ensenyament de llengües, però no gaire més gran, pintada de color blanc. El que més em va cridar l’atenció és que una de les parets era una finestra que donava a un jardí ple de plantes, que transmetia una sensació de tranquilitat molt agradable. Pel que fa el mobiliari, al davant de tot de l’aula hi havia dues pissarres col·locades una al costat de l’altra: Una era verda, per escriure-hi amb guix, i l’altra era blanca, per escriure-hi amb retolador. Al davant de la pissarra hi havia la taula del professor, que era de color gris, i al darrere de la taula hi havia la cadira del professor, que era negra, tenia rodes i semblava bastant còmoda. Pel que fa les taules dels estudiants, eren individuals i de color gris, amb un calaixet a sota per poder deixar-hi les coses. I les cadires eren de plàstic gris, còmodes perquè el respatller era força alt i et permetia recolzar-hi bé l’esquena. La disposició dels estudiants estava molt bé perquè podies disposar les taules com anés millor depenent de l’exercici que fessis en cada moment: Si feies conversa, posaves les taules una mirant cap a l’altra i així et permetia estar còmode, i parlar amb el company al mateix temps. Una cosa que m’agradava molt, també, era que el rellotge era a la paret del davant del professor i, òbviament, quedava a l’esquena dels estudiants, per tant no estaves tant pendent del temps com a les classes de la UPF. No perquè fossin necessàriament més interessants, però com que no veies el rellotge ja no hi paraves tanta atenció.

Crec que la relació amb els companys és molt important. El fet de no conèixer els companys, de no tenir-hi confiança et pot condicionar en el moment d’aprendre perquè pots tenir vergonya de fer el ridícul, de no saber-ne tant, si no entens alguna cosa i no li pots preguntar a ningú, etc. A més, el fet de tenir una bona relació amb els companys, més enllà de si la classe és interessant, o no, fa que un es motivi molt per anar a classe i per compartir les coses amb els seus companys. En el meu cas, per exemple, hi ha hagut punts en la carrera on sentia que ja no podia més. No hi havia cap assignatura que em motivés, les classes eren un pal, no volia venir a classe, etc. però el fet de saber que si anava a la universitat em trobaria amb els meus companys i podria compartir amb ells les meves preocupacions, feia que em llevés cada dia i anés a la universitat amb ganes d’afrontar un dia més, que anés a classe i que, en definitiva, aprengués un munt de coses.

Pel que fa l’horari, a mi em va millor anar a classe al matí. Prefereixo llevar-me aviat i fer les classes al matí. He tingut les dues experiències, matí i tarda, i definitivament prefereixo matins! Perquè si tens classe a la tarda, els matins es fan molt més curts. Necessites una voluntat de ferro per llevar-te a les 7 si no tens classe fins les 15h. També hi influeix el fet que ja estic acostumada a anar a classe al matí, i fer classe a la tarda fa que no aprofiti ni el temps, ni les classes perquè arriba un moment del dia en el qual el cervell em deixa de processar la informació i ja no pesco res del que em diu el professor. El que definitivament no vull, i no m’agrada, ni res de res, és l’horari de tot el dia, aquest tan meravellós que tenim a la UPF. Bàsicament perquè no et permet fer res més que ser a la universitat, i jo crec que hi ha molts més llocs on es pot aprendre a part d’aquí, i moltes més coses per aprendre que les que t’ensenyen a la universitat.

Un estiu vaig fer un curset intensiu d’anglès que va durar un mes, cada dia 5 hores. Ho feia a les tardes de 16h a 21h. amb gent força més gran que jo. La veritat és que l’horari feia que no estigués gaire activa, i la relació amb els companys tampoc afavoria gaire el meu aprenentatge. Així doncs, puc dir que va ser una experiència més aviat poc profitosa des del punt de vista de l’aprenentatge. I l’altra experiència que tinc, amb cursos intensius, és com a professora. L’estiu passat vaig treballar en unes colònies d’immersió lingüística en les quals els professors - monitors ens fèiem passar per estrangers, i llavors els nens i nenes s’havien de dirigir a nosaltres en anglès tota l’estona. Al matí fèiem classes i a la tarda activitats, jocs, etc. Com a docent, crec que és un bon mètode per fer que els alumnes perdin la vergonya i trenquin el gel en vers la llengua estrangera. Però si l’alumne no se sent còmode pot fer que es generi una actitud molt negativa en vers la situació, i en vers la llengua estrangera en si.