Sembla mentida que després de tants anys com a aprenent no m’hagués plantejat mai que els meus professors seguien una teoria lingüística... I, mira que normalment tendeixo a analitzar bastant les coses! La classe sobre les teories lingüístiques em va deixar força impressionada i em va fer reflexionar moltíssim.
Em costa analitzar, amb tanta distància, tots els mètodes que he fet servir en l’aprenentatge de llengües però m’he parat a pensar-hi i he descobert que n’he fet servir força! Quan vaig començar a aprendre anglès va ser amb un mètode estructuralista, que d’altra banda és el que ha predominat en tot el meu procés d’aprenentatge de llengües. Aquest mètode també és el que vaig seguir quan vaig començar a estudiar alemany, i francès. Bàsicament, recordo que utilitzàvem molts vídeos amb situacions reals (o potencialment reals però amb dibuixos animats, p.ex. Muzzy) i després ens dedicàvem a repetir els diàlegs, o qualsevol altra situació, que havíem vist, i analitzat. A més, també recordo haver fet milers d’exercicis d’omplir els buits, que al final feia més per inèrcia que no pas perquè realment estigués aprenent (o entenent) el que escrivia.
Més endavant, recordo que al batxillerat vaig estudiar llatí i grec seguint el mètode de la gramàtica tradicional amb el qual us puc dir que no vaig aprendre gairebé res. Ens van fer memoritzar les declinacions dels substantius, dels adjectius i dels verbs i després, amb l’ajuda del diccionari, vam començar a traduir. No entenia res, no sabia pas què volia dir el que estava escrivint, tampoc ho podia preguntar perquè la professora no responia preguntes. Només ens deia —A veure, traducció!! —i nosaltres intentàvem contestar-li el que podíem. Òbviament, després d’aquesta gran experiència, no tinc cap tipus de confiança en aquest mètode.
A la universitat, ja vaig començar a treballar seguint els mètodes de la lingüística textual (o anàlisi del discurs) tant en l’aprenentatge de llengües estrangeres (anglès i francès), com en l’aprenentatge (o reeducació) del català i el castellà. A partir d’aquí es van afegir a la meva història lingüística els conceptes d’”adequat” i “inadequat”, i vaig començar a treballar des d’un punt de vista totalment diferent als que havia tocat fins llavors. Crec que és un mètode molt interessant però potser no per aplicar-lo des de bon principi. Potser per aplicar aquest mètode, des del meu punt de vista, necessites tenir una base per poder començar a treballar.
En realitat, després d’haver fet un recorregut per les diverses teories que he anat experimentant al llarg de la meva història lingüística crec que amb la que he aprés més, i per tant la que potser penso que és més útil, és l’estructuralista. Segurament la meva opinió està absolutament viciada per l’experiència que he tingut durant tota la meva vida d’estudiant. Però crec que és una teoria que és molt útil, sobretot quan comences a aprendre una llengua. Més que res perquè la repetició dels exercicis, i veure que tot està relacionat t’ajuda a estructurar molt bé les idees que es van incorporant amb el temps.
Per acabar, en relació a les tradicions metodològiques...considero que l’anglès està molt associat al mètode estructuralista. Normalment és el que proposen tots els llibres d’anglès, a tots els nivells. Però també crec que com que hi ha molta gent que vol aprendre anglès, és una de les llengües amb més mètodes associats. No sé si en el cas de l’espanyol passa el mateix perquè, sincerament, mai m’he mirat un mètode per aprendre espanyol. De totes maneres, suposo que les llengües amb més parlants tendeixen a tenir unes tradicions metodològiques més modernes (perquè evolucionen més ràpidament) i les llengües amb un nombre de parlants inferior potser tenen unes tradicions metodològiques més tradicionals.
Em costa analitzar, amb tanta distància, tots els mètodes que he fet servir en l’aprenentatge de llengües però m’he parat a pensar-hi i he descobert que n’he fet servir força! Quan vaig començar a aprendre anglès va ser amb un mètode estructuralista, que d’altra banda és el que ha predominat en tot el meu procés d’aprenentatge de llengües. Aquest mètode també és el que vaig seguir quan vaig començar a estudiar alemany, i francès. Bàsicament, recordo que utilitzàvem molts vídeos amb situacions reals (o potencialment reals però amb dibuixos animats, p.ex. Muzzy) i després ens dedicàvem a repetir els diàlegs, o qualsevol altra situació, que havíem vist, i analitzat. A més, també recordo haver fet milers d’exercicis d’omplir els buits, que al final feia més per inèrcia que no pas perquè realment estigués aprenent (o entenent) el que escrivia.
Més endavant, recordo que al batxillerat vaig estudiar llatí i grec seguint el mètode de la gramàtica tradicional amb el qual us puc dir que no vaig aprendre gairebé res. Ens van fer memoritzar les declinacions dels substantius, dels adjectius i dels verbs i després, amb l’ajuda del diccionari, vam començar a traduir. No entenia res, no sabia pas què volia dir el que estava escrivint, tampoc ho podia preguntar perquè la professora no responia preguntes. Només ens deia —A veure, traducció!! —i nosaltres intentàvem contestar-li el que podíem. Òbviament, després d’aquesta gran experiència, no tinc cap tipus de confiança en aquest mètode.
A la universitat, ja vaig començar a treballar seguint els mètodes de la lingüística textual (o anàlisi del discurs) tant en l’aprenentatge de llengües estrangeres (anglès i francès), com en l’aprenentatge (o reeducació) del català i el castellà. A partir d’aquí es van afegir a la meva història lingüística els conceptes d’”adequat” i “inadequat”, i vaig començar a treballar des d’un punt de vista totalment diferent als que havia tocat fins llavors. Crec que és un mètode molt interessant però potser no per aplicar-lo des de bon principi. Potser per aplicar aquest mètode, des del meu punt de vista, necessites tenir una base per poder començar a treballar.
En realitat, després d’haver fet un recorregut per les diverses teories que he anat experimentant al llarg de la meva història lingüística crec que amb la que he aprés més, i per tant la que potser penso que és més útil, és l’estructuralista. Segurament la meva opinió està absolutament viciada per l’experiència que he tingut durant tota la meva vida d’estudiant. Però crec que és una teoria que és molt útil, sobretot quan comences a aprendre una llengua. Més que res perquè la repetició dels exercicis, i veure que tot està relacionat t’ajuda a estructurar molt bé les idees que es van incorporant amb el temps.
Per acabar, en relació a les tradicions metodològiques...considero que l’anglès està molt associat al mètode estructuralista. Normalment és el que proposen tots els llibres d’anglès, a tots els nivells. Però també crec que com que hi ha molta gent que vol aprendre anglès, és una de les llengües amb més mètodes associats. No sé si en el cas de l’espanyol passa el mateix perquè, sincerament, mai m’he mirat un mètode per aprendre espanyol. De totes maneres, suposo que les llengües amb més parlants tendeixen a tenir unes tradicions metodològiques més modernes (perquè evolucionen més ràpidament) i les llengües amb un nombre de parlants inferior potser tenen unes tradicions metodològiques més tradicionals.
No hay comentarios:
Publicar un comentario