3a tasca: Les teories psicològiques

El tema de les teories psicològiques és un dels temes que m’ha costat més d’assimilar. Hi ha teories que no acabo d’entendre, i per això em costa ubicar-les en un lloc o altre. Així i tot, intentaré fer-ho el millor que sé. A veure, doncs, tornem a fer un flashback...

Recordo que quan era petita, tant a l’escola com a l’acadèmia d’anglès, i de no tant petita, a l’institut, ha dominat el conductisme. Quan era petita recordo que ens donaven premis: Caramels, bombons, etc. si dèiem una cosa bé, o si ens comportàvem bé durant tota la classe. Després, quan vaig créixer una mica, els caramels es van convertir en “punts positius i negatius” per premiar (o castigar) els encerts, o els errors, que teníem en les diverses classes que fèiem. El sistema de punts el recordo, sobretot, de la ESO. Potser és un dels mètodes que tinc més presents. Una situació que tinc gravada és que quan sortia de l’acadèmia d’anglès la directora li preguntava a la nostra professora com ens havíem portat. Si li deia que ens havíem portat bé, ens feia posar en fila; i si li deia que ens havíem portat malament, ens posava mala cara i ens feia anar cap a casa. Quan ens portàvem bé, després de fer la fila, un per un li havíem de preguntar “Can I have two sweets, please?” i la directora ens donava dos sugus a cadascun.

També recordo que a l’acadèmia d’anglès, quan ja vaig ser una mica més gran, aplicaven mètodes cognitivistes. Ens feien posar en pràctica situacions reals, p.ex. anar a un restaurant, i cadascú tenia un rol. Llavors ens feien repetir les mateixes frases estandarditzades. Llegíem molts textos, i responíem preguntes sobre els textos que, de vegades, responies perquè trobaves la mateixa estructura dins el text i no pas perquè realment entenguessis el que volia dir la pregunta, ni el text.

Durant el batxillerat vaig experimentar l’aprenentatge amb mètodes humanistes. Alguns professors ens volien fer cooperar entre nosaltres. Hi havia un ambient distés, tranquil per fomentar que ens relacionéssim entre nosaltres. I ens donaven les pautes perquè es generés una interdependència positiva arrel d’una interacció cooperativa a l’aula. Crec que és un dels millors mètodes perquè aprens no només de les coses que t’ensenya el professor, sinó també a través dels teus companys, de les coses que ells han entès i tu no, i a la inversa.

Des del punt de vista d’aprenent, crec que el millor mètode és l’humanista. O, com a mínim, és amb el que m’he sentit més còmoda fins ara. Crec que és positiu perquè reforça molt la relació entre els companys, i també augmenta la confiança amb el professor. A més, fa que creixi l’interès i, així, s’aprengui més. Ara bé, des del punt de vista del professor, les coses no són tan clares. Depèn, i molt, dels alumnes que tinguis. En el cas dels nens, que és el camp on tinc experiència, crec que sobre el paper pot funcionar el mètode humanista però que, en el pla real, s’ha d’aplicar el mètode conductista perquè els nens, en la majoria dels casos, necessiten una cosa material que els faci moure’s per alguna cosa. I més en la societat tan consumista en la que vivim avui dia, però aquest ja és un altre tema! :-)