4a tasca: Aspectes concrets de l'ensenyament de llengües

La millor aula en la qual he rebut classe és a la University of Southampton, al Regne Unit. Quan la vaig veure em va transmetre unes vibracions magnífiques. Només tenia ganes d’entrar-hi. Era una aula més aviat petita, potser una mica més gran que l’aula on fem el seminari d’Ensenyament de llengües, però no gaire més gran, pintada de color blanc. El que més em va cridar l’atenció és que una de les parets era una finestra que donava a un jardí ple de plantes, que transmetia una sensació de tranquilitat molt agradable. Pel que fa el mobiliari, al davant de tot de l’aula hi havia dues pissarres col·locades una al costat de l’altra: Una era verda, per escriure-hi amb guix, i l’altra era blanca, per escriure-hi amb retolador. Al davant de la pissarra hi havia la taula del professor, que era de color gris, i al darrere de la taula hi havia la cadira del professor, que era negra, tenia rodes i semblava bastant còmoda. Pel que fa les taules dels estudiants, eren individuals i de color gris, amb un calaixet a sota per poder deixar-hi les coses. I les cadires eren de plàstic gris, còmodes perquè el respatller era força alt i et permetia recolzar-hi bé l’esquena. La disposició dels estudiants estava molt bé perquè podies disposar les taules com anés millor depenent de l’exercici que fessis en cada moment: Si feies conversa, posaves les taules una mirant cap a l’altra i així et permetia estar còmode, i parlar amb el company al mateix temps. Una cosa que m’agradava molt, també, era que el rellotge era a la paret del davant del professor i, òbviament, quedava a l’esquena dels estudiants, per tant no estaves tant pendent del temps com a les classes de la UPF. No perquè fossin necessàriament més interessants, però com que no veies el rellotge ja no hi paraves tanta atenció.

Crec que la relació amb els companys és molt important. El fet de no conèixer els companys, de no tenir-hi confiança et pot condicionar en el moment d’aprendre perquè pots tenir vergonya de fer el ridícul, de no saber-ne tant, si no entens alguna cosa i no li pots preguntar a ningú, etc. A més, el fet de tenir una bona relació amb els companys, més enllà de si la classe és interessant, o no, fa que un es motivi molt per anar a classe i per compartir les coses amb els seus companys. En el meu cas, per exemple, hi ha hagut punts en la carrera on sentia que ja no podia més. No hi havia cap assignatura que em motivés, les classes eren un pal, no volia venir a classe, etc. però el fet de saber que si anava a la universitat em trobaria amb els meus companys i podria compartir amb ells les meves preocupacions, feia que em llevés cada dia i anés a la universitat amb ganes d’afrontar un dia més, que anés a classe i que, en definitiva, aprengués un munt de coses.

Pel que fa l’horari, a mi em va millor anar a classe al matí. Prefereixo llevar-me aviat i fer les classes al matí. He tingut les dues experiències, matí i tarda, i definitivament prefereixo matins! Perquè si tens classe a la tarda, els matins es fan molt més curts. Necessites una voluntat de ferro per llevar-te a les 7 si no tens classe fins les 15h. També hi influeix el fet que ja estic acostumada a anar a classe al matí, i fer classe a la tarda fa que no aprofiti ni el temps, ni les classes perquè arriba un moment del dia en el qual el cervell em deixa de processar la informació i ja no pesco res del que em diu el professor. El que definitivament no vull, i no m’agrada, ni res de res, és l’horari de tot el dia, aquest tan meravellós que tenim a la UPF. Bàsicament perquè no et permet fer res més que ser a la universitat, i jo crec que hi ha molts més llocs on es pot aprendre a part d’aquí, i moltes més coses per aprendre que les que t’ensenyen a la universitat.

Un estiu vaig fer un curset intensiu d’anglès que va durar un mes, cada dia 5 hores. Ho feia a les tardes de 16h a 21h. amb gent força més gran que jo. La veritat és que l’horari feia que no estigués gaire activa, i la relació amb els companys tampoc afavoria gaire el meu aprenentatge. Així doncs, puc dir que va ser una experiència més aviat poc profitosa des del punt de vista de l’aprenentatge. I l’altra experiència que tinc, amb cursos intensius, és com a professora. L’estiu passat vaig treballar en unes colònies d’immersió lingüística en les quals els professors - monitors ens fèiem passar per estrangers, i llavors els nens i nenes s’havien de dirigir a nosaltres en anglès tota l’estona. Al matí fèiem classes i a la tarda activitats, jocs, etc. Com a docent, crec que és un bon mètode per fer que els alumnes perdin la vergonya i trenquin el gel en vers la llengua estrangera. Però si l’alumne no se sent còmode pot fer que es generi una actitud molt negativa en vers la situació, i en vers la llengua estrangera en si.

3a tasca: Les teories psicològiques

El tema de les teories psicològiques és un dels temes que m’ha costat més d’assimilar. Hi ha teories que no acabo d’entendre, i per això em costa ubicar-les en un lloc o altre. Així i tot, intentaré fer-ho el millor que sé. A veure, doncs, tornem a fer un flashback...

Recordo que quan era petita, tant a l’escola com a l’acadèmia d’anglès, i de no tant petita, a l’institut, ha dominat el conductisme. Quan era petita recordo que ens donaven premis: Caramels, bombons, etc. si dèiem una cosa bé, o si ens comportàvem bé durant tota la classe. Després, quan vaig créixer una mica, els caramels es van convertir en “punts positius i negatius” per premiar (o castigar) els encerts, o els errors, que teníem en les diverses classes que fèiem. El sistema de punts el recordo, sobretot, de la ESO. Potser és un dels mètodes que tinc més presents. Una situació que tinc gravada és que quan sortia de l’acadèmia d’anglès la directora li preguntava a la nostra professora com ens havíem portat. Si li deia que ens havíem portat bé, ens feia posar en fila; i si li deia que ens havíem portat malament, ens posava mala cara i ens feia anar cap a casa. Quan ens portàvem bé, després de fer la fila, un per un li havíem de preguntar “Can I have two sweets, please?” i la directora ens donava dos sugus a cadascun.

També recordo que a l’acadèmia d’anglès, quan ja vaig ser una mica més gran, aplicaven mètodes cognitivistes. Ens feien posar en pràctica situacions reals, p.ex. anar a un restaurant, i cadascú tenia un rol. Llavors ens feien repetir les mateixes frases estandarditzades. Llegíem molts textos, i responíem preguntes sobre els textos que, de vegades, responies perquè trobaves la mateixa estructura dins el text i no pas perquè realment entenguessis el que volia dir la pregunta, ni el text.

Durant el batxillerat vaig experimentar l’aprenentatge amb mètodes humanistes. Alguns professors ens volien fer cooperar entre nosaltres. Hi havia un ambient distés, tranquil per fomentar que ens relacionéssim entre nosaltres. I ens donaven les pautes perquè es generés una interdependència positiva arrel d’una interacció cooperativa a l’aula. Crec que és un dels millors mètodes perquè aprens no només de les coses que t’ensenya el professor, sinó també a través dels teus companys, de les coses que ells han entès i tu no, i a la inversa.

Des del punt de vista d’aprenent, crec que el millor mètode és l’humanista. O, com a mínim, és amb el que m’he sentit més còmoda fins ara. Crec que és positiu perquè reforça molt la relació entre els companys, i també augmenta la confiança amb el professor. A més, fa que creixi l’interès i, així, s’aprengui més. Ara bé, des del punt de vista del professor, les coses no són tan clares. Depèn, i molt, dels alumnes que tinguis. En el cas dels nens, que és el camp on tinc experiència, crec que sobre el paper pot funcionar el mètode humanista però que, en el pla real, s’ha d’aplicar el mètode conductista perquè els nens, en la majoria dels casos, necessiten una cosa material que els faci moure’s per alguna cosa. I més en la societat tan consumista en la que vivim avui dia, però aquest ja és un altre tema! :-)

2a tasca: Les teories lingüístiques

Sembla mentida que després de tants anys com a aprenent no m’hagués plantejat mai que els meus professors seguien una teoria lingüística... I, mira que normalment tendeixo a analitzar bastant les coses! La classe sobre les teories lingüístiques em va deixar força impressionada i em va fer reflexionar moltíssim.

Em costa analitzar, amb tanta distància, tots els mètodes que he fet servir en l’aprenentatge de llengües però m’he parat a pensar-hi i he descobert que n’he fet servir força! Quan vaig començar a aprendre anglès va ser amb un mètode estructuralista, que d’altra banda és el que ha predominat en tot el meu procés d’aprenentatge de llengües. Aquest mètode també és el que vaig seguir quan vaig començar a estudiar alemany, i francès. Bàsicament, recordo que utilitzàvem molts vídeos amb situacions reals (o potencialment reals però amb dibuixos animats, p.ex. Muzzy) i després ens dedicàvem a repetir els diàlegs, o qualsevol altra situació, que havíem vist, i analitzat. A més, també recordo haver fet milers d’exercicis d’omplir els buits, que al final feia més per inèrcia que no pas perquè realment estigués aprenent (o entenent) el que escrivia.

Més endavant, recordo que al batxillerat vaig estudiar llatí i grec seguint el mètode de la gramàtica tradicional amb el qual us puc dir que no vaig aprendre gairebé res. Ens van fer memoritzar les declinacions dels substantius, dels adjectius i dels verbs i després, amb l’ajuda del diccionari, vam començar a traduir. No entenia res, no sabia pas què volia dir el que estava escrivint, tampoc ho podia preguntar perquè la professora no responia preguntes. Només ens deia —A veure, traducció!! —i nosaltres intentàvem contestar-li el que podíem. Òbviament, després d’aquesta gran experiència, no tinc cap tipus de confiança en aquest mètode.

A la universitat, ja vaig començar a treballar seguint els mètodes de la lingüística textual (o anàlisi del discurs) tant en l’aprenentatge de llengües estrangeres (anglès i francès), com en l’aprenentatge (o reeducació) del català i el castellà. A partir d’aquí es van afegir a la meva història lingüística els conceptes d’”adequat” i “inadequat”, i vaig començar a treballar des d’un punt de vista totalment diferent als que havia tocat fins llavors. Crec que és un mètode molt interessant però potser no per aplicar-lo des de bon principi. Potser per aplicar aquest mètode, des del meu punt de vista, necessites tenir una base per poder començar a treballar.

En realitat, després d’haver fet un recorregut per les diverses teories que he anat experimentant al llarg de la meva història lingüística crec que amb la que he aprés més, i per tant la que potser penso que és més útil, és l’estructuralista. Segurament la meva opinió està absolutament viciada per l’experiència que he tingut durant tota la meva vida d’estudiant. Però crec que és una teoria que és molt útil, sobretot quan comences a aprendre una llengua. Més que res perquè la repetició dels exercicis, i veure que tot està relacionat t’ajuda a estructurar molt bé les idees que es van incorporant amb el temps.

Per acabar, en relació a les tradicions metodològiques...considero que l’anglès està molt associat al mètode estructuralista. Normalment és el que proposen tots els llibres d’anglès, a tots els nivells. Però també crec que com que hi ha molta gent que vol aprendre anglès, és una de les llengües amb més mètodes associats. No sé si en el cas de l’espanyol passa el mateix perquè, sincerament, mai m’he mirat un mètode per aprendre espanyol. De totes maneres, suposo que les llengües amb més parlants tendeixen a tenir unes tradicions metodològiques més modernes (perquè evolucionen més ràpidament) i les llengües amb un nombre de parlants inferior potser tenen unes tradicions metodològiques més tradicionals.